'Els Esperitats' de la festa major del #SantíssimMisteri de #Cervera
Reproduïm el capítol "Els esperitats", escrit pel monjo de Montserrat Antoni Ramon Arrufat (1900-1972), del llibre 'Històries de Cervera, II', de diversos autors, editat per la Biblioteca de Cervera i la Segarra, sèrie Nova, núm. 11, a Cervera, l'any 1990, i que ens explica alguns aspectes pocs coneguts de la Festa Major del Santíssim Misteri de principis del segle passat.
Vigílies.
Tot l'aparell extern de la festa major del Santíssim Misteri era per impressionar la mentalitat infantil. Recordo que, un cop passats Nadal i els Reis, ja frisava per ésser al febrer, per la qual cosa trobava llargs i interminables els dies freds del mes de gener, fins al punt que em semblava s'havien entortolligat en els pèls esbullats de les barbes abundants dels Sants Barbuts, que s'escauen al mig del mes. El primer indici de què arribaria aviat, era l'aparició en la ciutat dels cèlebres "esperitats", que es presentaven per colles provinents de totes les contrades de Catalunya. Eren una mena de gent estranya, de mirada desviada, de pas insegur, i que nosaltres crèiem posseïts del dimoni. S'estatjaven en una casa d'enfront de la porta nord de l'església parroquial, vora la del campaner Noet, i allí esperaven per ésser "conjurats" el dia de la festa, després de la processó. Entre la quitxalla corrien les més inversemblants versions respecte de tals individus; així, afirmàvem seriosament que si hom els presentava dues tasses d'aigua, l'una beneita i l'altra no, endevinaven quina era la beneita, i també que a les fosques distingien clarament els objectes. Tals habilitats les atribuíem a l'esperit demoníac del qual els crèiem víctimes.
La vigília, al migdia, s'anunciava la festa amb un gran repic de campanes, amb música de banda pels carrers i amb la gran "tronada" a la plaça Major, tres coses ben escaients per excitar la sensibilitat de la mainada. Al vespre, després d'un altre bon campaneig, tenia lloc la gran funció de l'església; jo no hi entenia res, però, vaja, no podia mancar a aquelles Matines que els capellans al cor darrera del presbiteri i els músics al de dalt del fons, desgranaven més be o més malament, durant algunes hores. Nosaltres entràvem i sortíem del temple segons el grau de cansanci o d'avorriment que sentíem; si sonaven els violins, aguantàvem un xic més, però sí l'honorable cos de beneficiats engegava la salmòdia cançonera amb veus desiguals, aviat passàvem la porta.
El dia 6.
Dia de la festa. Diana a trenc d'alba, que deixondia els dormilecs i enardia els desperts. Misses a la parròquia, a l'altar del "Santíssim Misteri", fins a l'hora de l'ofici solemne, dins el marc superb del temple, d'un gòtic puríssim, amb voltes elegants, amb columnes vestides amb tapissos de vellut vermell fosc, que donaven al conjunt un to distingit ensems que festiu. Ah, però, a la tarda, qui hauria mancat a la processó per fred que fes? Tots els homes compareixien amb atxes, manllevades a les cereries, i els nois amb ciris o brandons. La processó sortia per la porta principal amb la relíquia sota tàlem, precedint els pendons portats per la gent més distingida; les autoritats presidien al darrera i una banda anava al mig marcant el pas. Cobrellits i tapissos ornaven tots els balcons des d'on la contemplaven els que no hi prenien part.
Però, el plat fort venia després de la processó. Sabeu aquells "esperitats" dels quals us he parlat? Quan la desfilada havia acabat a l'interior del temple i el senyor rector havia beneït al poble amb la relíquia, ells es col·locaven darrera l'altar major i es procedia tot seguit a llur conjuració. Us he de confessar que, durant els meus primers anys de minyonia, mai no vaig poder assistir a una escena com aquella. M'inspirava terror i em calia guillar. Recordo que un any vaig voler fer el cor fort i que em vaig situar a la barana de l'altar major mateix per veure-ho millor. Un dels "esperitats" sortia del darrera i s'agenollava pacíficament al primer graó; llavors els senyors Anguera i Costella i el meu pare subjectaven el pacient amb llurs braços forçuts. El senyor rector agafava la Santa Relíquia i la posava damunt el cap de l'"esperitat"; però, xiquets de Déu!, aquest, talment com si l'haguessin tocat amb un ferro roent, engegava els crits més aguts, com un llop que lladrés, alhora que es contorsionava com una serp ferida. Els tres homes, de bons bíceps, prou maldaven per contenir-lo, però eren gairebé impotents. En veure aquest espectacle gens encoratjador, em vaig mig espantar i, escapolint-me per entre la gent que s'ho mirava, vaig arribar a la porta, mentre els crits encara ressonaven per les voltes.
Els "esperitats" se solien mantenir pacífics mentre no tenien cap contacte amb la Relíquia; però així que aquesta era posada damunt llurs testes, allò era l'infern desfermat, que es manifestava ple de fúria. Fins en els darrers anys, quan ja podia aguantar l'espectacle, em causava certa repugnància. Molta d'aquesta pobra gent havia guarit i després assistien cada any a la festa en acció de gràcies, alguns fins anaven a la processó descalços com a prometença.
Comentaris