Els oficis del carrer Major (i II): espardenyers, sabaters, quinquellaires, venedors de queviures, verduleries...

Text extret del capítol titulat 'La seva gent' del llibre de Josep Pedrós, editat l'any 1986 per Biblioteca de Cervera i la Segarra, "Crònica del carrer Major de Cervera", pàgs. 81-87.

Continuant sobre la gent del carrer anem a parlar ara dels espardenyers.

Aquest ofici, avui completament desaparegut, tenia un gran impacte, ja que els tres que amb botiga oberta hi havia, eren sens dubte els més importants de la ciutat.

L'amic Xuclà ens parlà, no fa pas gaire, en un 'Segarra', de l'espardenyeria que feia cantonada amb la plaça Major i de la tertúlia que durant tot el dia hi havia, tant en temps en què la regia la família Nouet, com després, en temps del senyor Pujaló, el músic trompetí.

Més amunt, Cal Gaspar, casa que encara conserva el negoci inclús ampliat, però no crec pas que avui s'hi confeccioni cap espardenya. De totes maneres dóna bo de veure aquell enfilall de gèneres penjats al davant de casa, pregonant a diari els articles propis del ram.

I un bon tros més amunt la de l'espardenyer de Freixenet, és a dir de Cal Salat, també en plena activitat, on el pare i els tres fills, i a temporades amb algun operari més, treballaven seguidament.

En arribar al bon temps, tots treien els bancs de treball a fora, damunt la vorera davant casa, i a la vista del públic anaven emmotllant i atapeint aquelles soles que abastien a la majoria dels pagesos i menestrals de la comarca.

Al final del carrer encara els acompanyava alguna temporada el senyor Térmens, el músic, que feia espardenyes per compte d'altre espardenyer.

Però entre els anys 20 i 30 vingueren les espardenyes amb sola de coberta de neumàtic i després, les fabricades a màquina que desplaçaren i absorbiren prompte la producció manual fins a fer-la desaparèixer del tot.

De l'altre ram del calçat, o sigui les sabates, jo havia sentit parlar de Cal Pubilletes, que fou qui construí la casa en un dels patis sobrants tocant l'església de Sant Agustí, però aquest comerciant féu fallida a primers de segle, fent-se càrrec del negoci el senyor Ignasi Arques, que hi muntà la seva merceria.

De gran prestigi foren les sabateries dels germans Cisteró; una situada al núm. 26, on s'acaba el carrer Estret, la que fou tan desgraciada que en temps del grip (1918) morí el matrimoni, tancant-se llavors la botiga. L'altre germà Cisteró, amb tenda i taller situats als baixos de Cal Marquès, és la que anys després comprà l'antiga confiteria del senyor Tarruell, del Pou de Sant Miquel, on hi tingueren l'establiment, fins que es traspassà al senyor Salat.

La moderna sabateria del senyor Ibàñez és de pocs anys i gairebé tothom pot recordar el seu procés; primer adobant sabates i després obrint la botiga de venda de calçat al núm. 95, i traslladant-se després al lloc actual.

Per cert que, del meu record, en aquest lloc sempre hi havia hagut un taller de reparació de calçat. D'anys ha, els propietaris de la casa, la família Lloses, i després sempre algun "remendón", s'hi havia establert, recordant aquell simpàtic i festiu sabater coix anomenat per tothom el "rei del betum".

Avui, a més del senyor Ibàñez hi tenim la del senyor Anguera, la qual encara és més novella.

No podem pas passar per alt la venda de calçat de les antigues i populars quincalleries, aquelles botigues on es venia de tot, on igual s'hi vestia un infant, que un jove, que una persona gran, fos home o dona, amb roba de treball, o per mudar, interior, d'abric, etc., i eines de treball, de pagès, d'esport, gèneres de ferreteria, objectes per a regal, merceria...

Al carrer n'hi havia dues, iguals en importància: cal Serra, als baixos de cal Marquès, amb un rètol al frontis que deia "La Villa de Guissona", ja que l'amo n'era fill; l'altra no tenia nom, però tothom sabia que era cal Ton Pallarols o Ton Quinquellaire, nom amb que igualment era conegut.

De com era la botiga i la vida d'aquest botiguer, ho descriu amb gran exactitud l'amic Josep Mestres en un article sobre la vida del carrer Major, publicat en el núm. 774 de Segarra -article que creà alguna polèmica, però que, com a testimoni d'aquells anys, crec poder afirmar que reflectia una imatge real i viscuda.

Els quinquellaires foren precursors de les modernes merceries que prompte s'introduïren al comerç cerverí. Una de les primeres fou l'anomenada "La Maravilla del Siglo", de la família Vilanova, que començà com a gorristeria i acabà en gran merceria, igual que la família Ibàñez, que creà "La Central", que, amb altre propietari, encara continua avui.

Però la primera de totes sens dubte fou el "Bazar París", del senyor Ignasi Arques, tocant a Sant Agustí, el qual amb el seu neguit creador de noves activitats deixà decaure la seva merceria fins que darrerament la traspassà al senyor Vilalta, qui la traslladà a casa seva.

Una altra de les botigues que també podríem incloure en aquest ram, fou la de la vídua Sanpere, o cal Cinto Bruno, com tothom l'anomenava, que estava especialitzada en roba interior de senyora, com pregonava un gran "corsé" de llauna o cartró, penjat al balcó.

I després d'aquests comerços de més categoria, podríem afegir-hi els d'utillatge casolà i domèstic, com les populars de "plats i olles"; les dues del carrer exhibien a diari la mostra de gerres, cassoles i un repertori de vaixella de pisa i objectes de vidre. Aquests venedors eren mossèn Talavera, sota les voltes de cal Breu i a cal Borbonet, que a més era lampista i junt amb el senyor Jaume Pipó venien tota classe d'utillatge de vidre i elèctric.

Els altres dos lampistes del carrer, Josep Farré i Pep Novell, només es dedicaven al seu treball.

I, per últim, no podem pas deixar de mencionar la rellotgeria i joieria de cal Bach, sense discussió la més important de la comarca i una de les principals de la província. No hi havia casament que es projectés ni capítols matrimonials que se celebressin a Cervera, que després de la consabuda visita a la botiga de robes, tot el seguici no fes cap a cal Bach.

El senyor Bach era un personatge molt especial: no se'l veia mai enlloc; no era home de cafè, ni de teatre, ni de reunions, ni d'església. Socialment vivia aïllat de tothom. Anava a l'hort de la Costa de la Companyia i quan era el temps a caçar, que era la seva gran distracció. Sortia de casa amb un parell de gossos llebrers i travessant el carrer per ficar-se al Carreró del Portalet o baixant per la Costa de la Companyia, marxava a caçar ben equipat amb una brusa i el sarró penjant. A part aquest únic divertiment, comercialment parlant, la serietat de cal Bach era reconeguda per tothom, car mai no havia enganyat ningú, quan era tan fàcil tractant-se d'articles en que el comprador poc hi entenia. Per tant, el seu crèdit no tenia límits.

Com a punt final d'aquest itinerari pel carrer Major, sols ens manca parlar de les tendes de queviures i verduleries.

Els tres tractants de verdura de Cervera eren al nostre carrer: el Romblo Bové, ca la Rossa; l'Àngel Oliva, de cal la Pastoreta; i el Ton de la Paula. Els dos primers es proveïen al Camp de Tarragona, on setmanalment anaven amb el seu carro i el Ton de la Paula ho feia al Born de Barcelona, traslladant a Cervera, per ferrocarril, el gènere comprat.

Cal aclarir que en casar-se la filla de ca l'Àngel, la Mercè, i dedicar-se també al negoci de la verdura, la gent, per distingir els dos germans, anomenaven simplement ca l'Àngel i a la germana, ca la Mercè Pastoreta...

Del viatge setmanal arribaven invariablement el dijous al matí. Per ajudar a descarregar el carro de ca la Rossa, jo hi havia col·laborat moltes vegades, ja que la feina era cosa del seu fill, el Pepe de ca la Rossa, el qual era de la colla del barri, i com més aviat enllestís, més prompte podia prendre part en els jocs de la tarda festiva del dijous.

Referent a les botigues d'ultramarins, pot dir-se que ben poques ho feien en exclusiva, ja que cal tenir en compte que totes les confiteries i drogueries en venien. Al principi del carrer la drogueria de cal Llovet de Portell, al deixar-la a finals del segle passat, fou transformada en tenda de queviures, regint-la al principi el senyor Prunés, i en traslladar-se aquest senyor al nostre barri, seguí aquesta botiga amb diferents propietaris, crec que fins l'any 1936.

Una altra de les velles botigues fou cal Buferichs, nom estrafet dels antics propietaris, els senyors Golferics, que precisament tenien la botiga al costat de casa meva, al número 101, i que a final del segle la traspassaren a l'avi de l'amic Mestres, on hi continuaren fins que el seu pare es dedicà a altres negocis.

Gairebé tocant i més amunt, el pare de l'actual polític senyor Josep Benet, el conegut Pau Benet Camps, en casar-se la família, els muntà una tenda de queviures que, havent obtingut la representació de la Casa Debrai, fou anomenada cal Debrai. En aquesta casa nasqué el senyor Josep Benet. Aquesta botiga, poc després, passà a una filla de cal "Bona nit i bona hora" i, finalment, al senyor Prunés que, en construir-se la tenda de cal Granell (Carbonell) es tancà per allotjar la merceria La Central.

Una altra, també de força anys, era la de la Mare-Tona, de la família Tarruell, que en obtenir el fill de la casa la Subalterna de Tabacs de la demarcació, fou traspassada a la família Regué, la qual durà fins no fa pas massa anys.

Algunes més esporàdiques i que tingueren poca durada podrien afegir-se, com la modesta de ca les Magines o de cal Térmens, cal Planes, etc., totes elles de poca vida.

I amb aquest petit treball dono per acabada la relació de les activitats viscudes pel nostre carrer Major al llarg dels seus últims anys.

Fotografia del Miquel Segura, extreta de http://www.flickr.com/search/?w=38625939@N02&q=cervera